Pere Calders va néixer a
Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994, va ser
un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per escriure contes. A més de
contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en
algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits
destacaven per ser irònics de vegades fantasiosos.
Després de la Guerra Civil
Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic
on hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant
els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de
la veritat oculta, el seu llibre més conegut amb el qual va guanyar el Premi
Víctor Català el 1954. Calders però no va esdevenir realment popular fins l’any
1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre. Arran de l’èxit d’Antaviana
es va reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze
llengües diferents.
Estil:
Pere Calders és conegut sobretot
per les seves narracions curtes. Els contes de Calders han estat descrits com a
humorístics, irònics, fantasiosos i absurds, i alguns els han emmarcat dins del
realisme màgic.
Però cal remarcar que l'exaltació
de l'element màgic o sobrenatural no és el propòsit creatiu de Calders, com ho
pot ser en la literatura fantàstica.
Una tendència que es pot observar
en les seves narracions fantasioses és que els seus protagonistes tot i que de
vegades es queixen davant d'aquests fets fantàstics, els solen acabar acceptant
amb molta naturalitat. Però no tots els contes de Calders són fantasiosos. N'hi
ha molts que no contenen cap element fantàstic en els quals Calders juga amb el
lector mostrant-li una cosa però dient-li una altra.
Microrelats de Pere Calers:
1. Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més.
Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el
cap de setmana.
2. El mirall de l’ànima
No ens havíem vist mai, enlloc,
en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment:
ell també s’havia confós.
3. L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina
hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena
explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada