Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer
a Barcelona, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i
contista, però també va escriure unes quantes obres dramàtiques i poesia
lírica. La seva infantesa va ser solitària. D’una banda era filla única i, de
l’altre, no es relacionava amb infants de la seva edat perquè només va anar
a l’escola entre els set i els deu anys.
Va créixer en un ambient de barri
tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li
va inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà
després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella tenia dotze
anys, marcarà la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle
matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí. Aquest matrimoni, mai
acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill,
Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència
traumàtica.
El 21 de gener de 1939 emprèn el
camí de l’exili. S’instal·la amb altres escriptors catalans.
En aquell refugi d'exili,
l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols.
La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però
Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França.
Cap al 1946, després d'una etapa
de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica.
Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que
s’anomenarà Món d'Ulisses, en el qual
treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests
sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als
Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de
Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L’estabilitat econòmica li arriba
amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de
les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una
etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents
revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint
anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i
que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La
plaça del Diamant i La mort i la primavera.
La publicació de La plaça del
Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan
Fuster, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació
estable amb el món editorial.
L'any 1966, li atorguen, el premi
Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi
presentat, ja que aquell any la convocatòria va decidr distingir una obra ja
publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més.
Amb la mort sobtada d'Armand
Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada
a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A
Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més
sòlida de la seva producció.
Afectada d'un càncer, declarat en molt poc
temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a
Romanyà de la Selva.
