Merçé Rodoreda: Jardí vora el mar

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona, el 10 d’octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però també va escriure unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va ser solitària. D’una banda era filla única i, de l’altre, no es relacionava amb infants de la seva edat perquè només va anar a  l’escola entre els set i els deu anys.

Va créixer en un ambient de barri tranquil i envoltada de l’amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li va inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l’avi, quan ella tenia dotze anys, marcarà la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l’autora, en una experiència traumàtica.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l’exili. S’instal·la amb altres escriptors catalans.

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França.

Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s’anomenarà  Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.

L’estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial.

L'any 1966, li atorguen, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria va decidr distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més.

Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció.

 Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva.

Pere Calders: Invasió subtil

Pere Calders va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994, va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per escriure contes. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics de vegades fantasiosos. 

Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic on hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d’exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català el 1954. Calders però no va esdevenir realment popular fins l’any 1978 amb l’estrena d’Antaviana, una obra de teatre. Arran de l’èxit d’Antaviana es va reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents.                  

Estil:

Pere Calders és conegut sobretot per les seves narracions curtes. Els contes de Calders han estat descrits com a humorístics, irònics, fantasiosos i absurds, i alguns els han emmarcat dins del realisme màgic.

Però cal remarcar que l'exaltació de l'element màgic o sobrenatural no és el propòsit creatiu de Calders, com ho pot ser en la literatura fantàstica.

Una tendència que es pot observar en les seves narracions fantasioses és que els seus protagonistes tot i que de vegades es queixen davant d'aquests fets fantàstics, els solen acabar acceptant amb molta naturalitat. Però no tots els contes de Calders són fantasiosos. N'hi ha molts que no contenen cap element fantàstic en els quals Calders juga amb el lector mostrant-li una cosa però dient-li una altra.

Microrelats de Pere Calers:

1. Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

2. El mirall de l’ànima

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

3. L’exprés

Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

Salvador Espriu: Antígona

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985, fou un dramaturg i novel·lista català.
Els estius els passava a Arenys de mar, lloc que surt mitificat a les seves obres, però escrit al revés: Simera. Va escriure el seu primer llibre amb 15 any, en castellà: Israel. El 1932, amb 18 anys escriu Laia, un llibre que no va rebre bones crítiques, però que va refer dos anys desprès. Aquest fet de fer i refer els llibres que escrivia, era un fet que feia gairebé en totes les seves obres. Tenia dues carreres, dret i història antiga.
Va estar malalt molts anys degut a una malaltia que va patir, la qual també va perjudicar a un germà seu. que li portar la mort i anys més tard, va perdre a la seva germana petita, en un accident, aquestes pèrdues tant importants en la seva vida, el condicionen i es reflexen en la seva obra. Com que va estar molts anys al llit, va llegir i es va culturitzar.
Va escriure sempre en català. Escriu en tots els estils però ell prefereix la poesia, perquè és més emotiva i a més era l'estil més fàcil de publicar, tot hi que ell creia que no era prou bo.  El seu primer llibre de poesia va ser Cançons d'Ariadna, un llibre que volia que estigues format per 100 poemes. La seva poesia era difícil però clara. Escrivia en vers perquè era més ràpid d'escriure.
El personatge principal de la seva obra era la mort que la personifica.
No vivia només d'escriure, ja que gran part de la seva obra està escrita en poesia i no donava diners.
La millor obra de teatre que va escriure va ser Esther.

Se'l va reconèixer a fra de Catalunya i el van proposar per participar en el Premi Novel. També va rebutjar un premi molt important perquè era l'Estat Espanyol qui el donava.

Era un home solidari, apocalíptic i pessimista. No es va casar mai.

Antígona
Antígona, és la història de  Laios i Iocasta, els reis de Tebes. Aquests volen tenir un fill i per això van a consultar a l'oracle de Delfos, que els informa que si tenen un fill, aquest matarà el pare i destruirà la ciutat. Tot hi així, el tenen i s'anomena Èdip. Laios i Iocasta quan l'engendren se'n penedeixen i l'abandonen a la muntanya. Un matrimoni humil l'acull i el cuida. Quan és gran torna a la ciutat. De camí es troba al seu pare, i el mata (sense saber que era el seu pare) i com que la reina (la seva mare) es queda vídua, es casa amb Èdip. D'aquest nou matrimoni, en neixen Antígona, Ismene, Etèocles  i Polinices.
Desprès de 16 anys, Èdip s'assabenta de qui és, i es treu els ulls. Finalment, degut al maltractament del fills, mor.
La ciutat de Tebes, es va quedar sense rei, i tots dos fills, Etèocles i Polinices, volien governar, i van acordar governà un any cada germà. Però desprès del primer any de regnat d'Etèocles, es va negar a cedir el càrrec al seu germà. Per això, cada germà es busquen aliats. Polinices, s'ha d'aliar amb Argos, la ciutat veïna.
En la lluita, els dos germans es fereixen mortalment. L'únic descendent viu., és el seu tiet Creont.
Etèocles, es enterrat dignament, però Polinices, que el tenen com un traïdor, i Creont, malgrat ser el seu tiet, es nega a enterrar a Polinices.
Antígona, la germana gran, que se'ls estimava molt a tots dos, estava disposada a enterrar a Polinices, com es mereixia, però sap, que aquesta actitud li costarà la vida. Però per fer-ho, contarà amb l'ajuda d'Eumolp, el geperut del poble.

El Cyrano de Bergerac

Cyrano, un militar no gaire atractiu, però molt intel·ligent i espavilat, ja que escriu de meravella, està enamorat de la seva cosina Rosaura, una jove molt bella. Però aquesta, s'enamora d'un cadet del Cyrano anomenat Cristià, un jove atractiu, però poc espavilat.
Rosaura és una noia de categoria, i Cyrano sap, que si descobreix que el noi del qual està enamorada, és tant poc intel·ligent, s'emportarà una gran decepció. Per això, Cyrano decideix ajudar a Cristià amb Rosaura, escrivint-li cartes romàntiques en nom d'ell. Però el general de Guixe, té la intenció de casar-se amb Rosaura, per això, Rosaura i Cristià es casen d'amagat. Però el pla no els surt bé, ja que quan el general de Guixe ho descobreix, envia a tot l'exercit militar a la guerra.
Rosaura, se sent culpable i l'estima massa, i creu que l'ha de protegir i el va a buscar a la guerra. En un moment de declaració d'amor de Rosaura, Cristià s'adona de que ella està enamorada del que les cartes diuen, no d'ell i es deixa matar.
Degut aquest fet, Rosaura es fa monja. Cyrano, que mai l'hi ha confessat que ell era realment qui escrivia les cartes, s'arruïna però continua escrivint contra els qui tenen el poder, i visita cada dissabte a la seva estimada Rosaura al convent. Un dia, quan l'anava a veure, el fereixen molt fort, i el maten, però aconsegueix arribar fins al convent per veure a Rosaura per últim cop, i és aquest dia, que Rosaura descobreix que era ell, el seu cosí, qui li escrivia aquelles cartes tant boniques.